Dualisme Cartesià

Idees principals
En aquest text, Descartes fa referència al dualisme entre la seva ment i el seu cos defensant sempre que la seva essència és només el cogito, el pensament perquè tot i que pot intuir que el jo és ment i cos encara no ha pogut demostrar l’existència dels cossos. Defineix l'ànima coma substància pensant no extensa i el cos com a substància extensa no pensant

Títol

Interacció entre cos i ànima

Anàlisi

Quan penso en mi i després en el meu cos obtinc dues idees clares i distintes, el que comporta que siguin dues substàncies diferents. Quan penso en mi, en el meu jo, en el que sóc realment, arribo a la conclusió que tan sols sóc una substancia que pensa, llavors el meu cos què és? Se’ns dubte és la meva extensió amb la qual estic estrictament lligat. És aquest el que em transmet les sensacions que em fan percebre la realitat però, fins a quin punt estem units? Si bé el meu cos i jo formem part d’una mateixa realitat som dues substàncies diferents, quan penso en mi, en el que jo sóc sé que sóc allò que pensa, per tant, si és aquesta la part que compon la meva essència, un cop el meu cos mori la meva essència no morirà amb ell, per tant, sóc immortal. 

Comparació

Descartes en aquest fragment exposa la seva teoria del dualisme cartesià, una teoria antropològica basada en un dualisme cos i ment, les quals són dues substàncies completament diferents i aquestes estan unides de manera accidental, per tant poden viure de manera separada.

Per altra banda aquesta teoria es podria comparar amb el dualisme platònic que també defensa un dualisme cos i ànima, però per a aquest el cos és una presó per a l’ànima i aquesta se n’ha d’alliberar per ha poder accedir al món intel·ligible on podrà observar les idees en si mateixes.

Per últim, també es pot comparar a Aristòtil, el qual va defensar l’hilemorfisme, un dualisme antropològic cos i ànima, però a diferència de Plató i descartes, per a ell aquesta unió era necessària ja que les dues parts es complementaven ja que formen part d’una mateixa realitat i per tant eren inseparables