Els racionalistes

Autors	Mètodes	Llibertat	Substància	Coneixement
René Descartes Neix a La Haye  ( 1596). Filòsof racionalista més important. Mor a Suècia 1650	Parteix de la raó Pretén guiar a la raó: no es pren res falç com a vertader		Allò que no necessita res per existir Dos tipus: cos i ànima Mode: modificacions de les substàncies	Els sentits ens enganyen Mètode deductiu Pensament tracta sobre les idees
Baruch Spinoza Neix a Holanda 1632 Mor a l'Haia 1677 de tuberculosi	Defensa el mètode geomètric Parteix d'una idea vertadera que orienta al mètode Déu=natura	No hi ha espai per a la llibertat L'ànima està determinada per la causa Estem determinats	Allò que és en si i es concep per si mateix És el subjecte últim, indivisible i causa de si	Hi ha una sola realitat  ( monisme) "connatus" cada ésser preserva en el seu ésser Ments infinites són modes de Déu sota l'atribut del pensament
Leibniz Neix a Alemanya 1646 Descobreix les integrals Mor a Hannover 1716		No som lliures depenem de la nostra voluntat Actuem d'acord amb el que ens sembla millor Tot el que passa depèn de Déu	Subjecte al qual s'atribueixen diversos predicats Mònada: subst simple que forma compostos. Indivisible, autònoma,  Déu és la mònada suprema	Tot passa pels sentits menys l'enteniment Existeixen les idees innates Veritats de raó i veritats de fet

Dualisme Cartesià

Idees principals
En aquest text, Descartes fa referència al dualisme entre la seva ment i el seu cos defensant sempre que la seva essència és només el cogito, el pensament perquè tot i que pot intuir que el jo és ment i cos encara no ha pogut demostrar l’existència dels cossos. Defineix l'ànima coma substància pensant no extensa i el cos com a substància extensa no pensant

Títol

Interacció entre cos i ànima

Anàlisi

Quan penso en mi i després en el meu cos obtinc dues idees clares i distintes, el que comporta que siguin dues substàncies diferents. Quan penso en mi, en el meu jo, en el que sóc realment, arribo a la conclusió que tan sols sóc una substancia que pensa, llavors el meu cos què és? Se’ns dubte és la meva extensió amb la qual estic estrictament lligat. És aquest el que em transmet les sensacions que em fan percebre la realitat però, fins a quin punt estem units? Si bé el meu cos i jo formem part d’una mateixa realitat som dues substàncies diferents, quan penso en mi, en el que jo sóc sé que sóc allò que pensa, per tant, si és aquesta la part que compon la meva essència, un cop el meu cos mori la meva essència no morirà amb ell, per tant, sóc immortal. 

Comparació

Descartes en aquest fragment exposa la seva teoria del dualisme cartesià, una teoria antropològica basada en un dualisme cos i ment, les quals són dues substàncies completament diferents i aquestes estan unides de manera accidental, per tant poden viure de manera separada.

Per altra banda aquesta teoria es podria comparar amb el dualisme platònic que també defensa un dualisme cos i ànima, però per a aquest el cos és una presó per a l’ànima i aquesta se n’ha d’alliberar per ha poder accedir al món intel·ligible on podrà observar les idees en si mateixes.

Per últim, també es pot comparar a Aristòtil, el qual va defensar l’hilemorfisme, un dualisme antropològic cos i ànima, però a diferència de Plató i descartes, per a ell aquesta unió era necessària ja que les dues parts es complementaven ja que formen part d’una mateixa realitat i per tant eren inseparables